El pre i el post

No fa ni una setmana que varen tornar de campaments i crec que dins nostre estem tots melancòlics perquè sabem que necessitarem un any més per a tornar a ser on erem, però que hi farem..

Jo vaig pujar a Saldes el cinquè dia i em vaig trobar un campament que portava 5 dies viu. Podia començar a veure en les cares el cansament, les poques hores dormides però encara es podia respirar infinita alegria y bullien les aventures en la sang dels nens. Poques hores més tard arribarien els follets! Aquests si que van portar aire fresc al campament, pobrets, venien de la civilització amb 6 anys per a ficar-se a dormir en tendes, fer pipi al camp i conviure amb els insectes i les abelles, però la veritat es que la seva alegria era perenne! 

Ser intendent és una feina dura que fins a aquest estiu no havia sabut reconèixer, pensava que seria més fàcil. També s'ha de reconèixer que ens ha tocat un any d'intendència dificil perquè el poble estava lluny, perquè no teniem manera de conservar els aliments, perquè hi havien molts bichos...però en el fons ha estat moolt guay! 

D'alguna manera la feina d'intendent m'ha permès gaudir una mica de totes les unitats que es trobaven al campament..una mica de pioners, una mica de follets, una mica de llops i sobretot passar bones estones amb els Raiers, els trobava a faltar.

Tot i així el que m'emporto d'aquests campaments, entre d'altres coses, es veure que ens fem grans...que comencem a respectar horaris, a respectar-nos entre nosaltres, a estimar-nos...tornem enrera en el temps per a estar tots junts com a un grup, com a un agrupament. 

L'últim dia van venir tots els papes de l'agrupament com cada any a fer un gran dinar de germanor, aquest és el moment més esperat pels nens i pels caps, perquè els papes i mames porten diferents menjars i delícies que després de 10 dies de campaments ens tornen bojos! Després de xerrar sobre com havia anat tot ens van ficar a tots els caps enmig d'un cercle i van entregar regalets : en primer lloc un recull de dedicatòries pels caps de llops, precioses! En segon lloc un album de fotos INCREIBLE on explicava la nostra història..des que vam començar l'agrupament fins ara...com vam plorar tots..

Finalment els papas de follets van entregar als caps de follets un regalet molt especial: un cap de setmana per a caps a Lloret de Mar a un Hotel! Mare mevaaaaaa!!! quin morro!

Poc després ens vam quedar solets al campament. Un campament buit de crits, buit de tendes, buit de nens.. 

Uns van decidir anar al riu i d'altres a dutxar-se i poc després ens trobariem rient i fent unes braves i una cervecseta a Saldes, començava la segona aventura: Pujar el Pedraforca.

Aquella nit vam dormir al mirador del Pedraforca, un lloc on t'abraça la natura i sembla que tornis segles enrera en el temps però on fa molt de fred per la nit!

A les 5 del matí sona el despertador i obrim els ulls..és de nit, veiem el cel ple d'estrelles, mirem al pedraforca i veiem un núvol gegant a sobre de la muntanya. Decidim dormir una mica més i així ens anirem aixecant fins que a les 7 decidim, gràcies a l'albert, pujar el Pedraforca. 

Un super esmorzar després ens encaminàvem cap a la muntanya. A alguns ens va costar un ronyó pujar i d'altres van fer tota la pujada en 2h i poc però va ser una gran experiència per a tothom. 

Quan ens vam retrobar al cim va ser un moment molt satisfactori per a tots..ens vam quedar allà una estona, gaudint del cansament i descansant la respiració.

A la baixada em van cagar en tot! Ho sento però és la veritat! Haurieu de veure el blau que tinc a la cama! 

Un cop pujada i baixada la muntanya ens vam apalancar al costat del refugi, vam dinar i vam dormir una bona migdiada al sol...quina delicia! Però els nostres culs inquiets no volien quedar-se allà i vam decidir anar a un llac que haviem vist a banyar-nos una estoneta!

Guauuuuu, quin llac! Fantàstic...quina sensació de llibertat, d'amistat. Un llac d'un color blau cel...crec que en aquell moment tots ens pensàvem que estàvem a un anunci de Estrella Damm!!!

Després d'una bona estona al llac i de canviar-nos (per fi) de roba, ens encaminem cap a Berga. Haviem decidit sopar allà i veure una mica el poble. Vam sopar en un petit bar en el carrer de la Ciutat. Un bon "Muntanyenc de Bacó i Llom" i una "barra de pa amb escalivada" per la vicky! Va ser una estoona genial amb els amics, recordant històries de campaments, moments al pedraforca. Podia veure a les nostres cares vermelles el cansament però també la satisfacció i l'alegria que crec que sentiem tots perquè el nostre grup tornava a semblar una pinya unida i compacta! 

Ens van recomanar un lloc per dormir, un santuari i allà ens vam dirigir els 3 cotxes. Un lloc perfecte per a fes gresca i dormir! Vam estar unes quantes hores passant-nos-ho bé i després aqui la sevidora va caure fregida així que no puc explicar més del que va passar! 

Després de despertar-nos rodejats de gents gran que anava al santuari a visitar-lo vam decidir baixar a Berga a esmorzar i vam esmorzar de conya a la Lluna, un bar a la rambla! d

Després ja era hora de baixar i dir adeu i de donar-nos les gràcies a nosaltres mateixos per la força, l'energia i l'alegria!

Gràcies companys, us estimo moltíssim a tots

Adeuu!

Pels turons de Barcelona

Ahir pel matí ens vam decantar per aprofitar el temps i visitar una Barcelona desconeguda. Sempre havia sentit a parlar del Turó de la Rovira i fins i tot no fa gaire que vam veure un documental però encara no m'havia decidit a anar-hi. 

Aparquem el cotxe i pugem caminant fins a arribar al "bunker" de la Guerra Civil Espanyola i on poc després una gran població del sud i centre d'Espanya es va instalar, encara pots observar les distribucions de les habitacions, les escales de les cases, les parets i terres...es increible.  Tot i així la raó per la qual tothom puja fins al turó és per a poder observar les magnífiques vistes de tota la ciutat. Es veu tota Barcelona i si fa bon temps es pot veure fins i tot Mallorca.

Vam tenir la sort de poder gaudir d'una brisa fresca que encara va fer més perfecta l'estona que vam estar allà. Us recomano moltísim que un día us agafeu una estoneta per a vosaltres mateixos i vingueu a veure-la, està molt a prop i no hi ha res 

com això.

Agur!

Els nens i nenes

Caminem una mica esbojarrats pel carrer. Cantant, cridant, parlant els uns amb els altres. Tots volen explicar-me la seva història, la seva aventura. Tots volen fer sentir la seva veu per a que vegis la seva habilitat especial i el conte tant important que té per a tu. 

Treballar amb nens i nenes...

Aquests dies he passat més hores amb personetes que no pas amb gent de la meva edat o de la familia i és increible la de coses que pots arribar a aprendre amb ells. De vegades els observo i intento analitzar perquè fan el que fan, em diverteix intentar comprendre perquè son com son. És curiós detectar que tots tenen la mateixa manera de funcionar, de parlar-se entre ells..les mateixes vivències.

Avui ha estat un día especial, en Dani, un nen de l'agrupament que un día va ser llop i ara ja és tot un Raier ha vingut al casal però els nens que tenim al grup son més petits que ell i de sobte, quan et gires i el veus parlar ja no hi és aquest nen, ara com és més gran, parla als més petits amb un to més seriós, esforçant-se per corretgir la seva postura davant els petits, fent-se el responsable, esperant-se amb mi al semàfor per a fer passar els petits. Veure'l crèixer..

Treballar amb nens, una experiència increible, treu tot allò positiu que tens dins, et fa continuar caminant muntanya amunt encara que estiguis cansadíssima només per a donar ànims a aquells nens que no poden amb ells mateixos i encara més important, et fa poder veure relacions humanes des de la distància i et fa reflexionar molt en com ens parlem, ens tranctem i, de vegades, em fa veure que els que som una mica més grans ens hem oblidat de passar-nos-ho bé, d'estimar sense res a canvi, d'un somriure a les 9h del matí sense café, només perquè avui fa un dia radiant i perquè volem JUGAR!

Cada vegada estic més convençuda que son els petits els que ens fan grans i que son ells els que ens ensenyen a nosaltres...

Bona nit

Acantilados

Esta mañana nos hemos despertado pronto y despues de un buen desayuno y algo de beber calentito emprendemos camino hacia Gort para hacer una visita a la tienda de la Agatha. Tal como nos lo habia explicado Vicky, una joven vestida de lila y en su mundo, muyyy simpatica!

Nuestro viaje de hoy tenia como parada principal los acantilados. Como si fuese una pelicula, desde lo mas alto de estos el viento soplaba fuerte en nuestras caras. Todo verde y el fuerte mucho metros bajo nuestros pies. Un castillo. Un bocadillo de jamón y queso. Muchas fotos y un horizonte.

Por la tarde nos hemos acercado a la playa un ratito pero el frio nos ha invitado a volver al pueblo a tomar un cafe en un bar. Cuando aparcabamos hemos encontrado a Lurdes, una chica de Badajoz que también está en casa de una familia. Muy simpatica, muy salada, muy habladora. Nos ha despertado a todas en una conversacion divertida, como si nos conocieramos de toda la vida.

Por la noche una tortilla de patatas, unas patatas al horno y un poco de lomo a horno. ñam ñam...!

Ahora, de fiesta, a probar la cerveza irlandesa!

Bienvenido a Irlanda!

Ahir a les 12 de la tarda ens recollia el papa de la Neus per marxar cap a l'aeroport de Girona, l'últim racó de Catalunya que veuriem abans de marxar cap a Irlanda!

Tot l'avió cantant i fent tonteries i planejant una trobada especial amb la Vicky. Una sorpresa i unes disfreses que finalment no van poder ser. Nosaltres haviem planejat entrar Neus i Jo primer (perquè la Vicky només sabia que veniem nosaltres dues) , portar la Vicky al bar de l'aeroport i un cop allà vindrien la Laura i la ilvia com si res, com qui es troba a les amigues un dia pel poble. Pero...en aquell aeroport, ni bar, ni temps. La vicky i un gran somriure ens va donar la benvinguda a aquestes terres, jo en veure que no hi havia bar, torno enrera amb l'excusa d'haver perdut el mocador del coll i els hi dic a la Laura i a la Silvia: veniu, entre , JA!

Res, moltes abraçades i petons i cap al cotxe, això si, a la dreta!!

El paisatge verd i humit ens va acompanyà fins a la gran casa de la familia. Un gran gos ens dóna la benvinguda i entrem a la casa com si mai no haguessim vist una. Molt molt bonica!

Preparem un bon sopar de campaments: pasta amb tomàquet i tonyina i a veure una peli! Bona nit i benvingudes a Irlanda

St Jordi...quines sensacions al cos

Ahir a les 8 del matí (potser una miqueta més tard) sortia de casa, acompañada d'un sol que començava a deixar-se veure i una alegria al cos que no puc explicar. Havia arribat St Jordi, una festa nostra, en la qual participem des de fa molt anys, la plaça plena de gent treballant per a montar les paradetes, un café, un entrepà.

L'Albert i jo comencem a montar la paradeta, a tenir-ho tot preparat i arriba la neus MOLT CARREGADA. De llibres, de roses, senyeres, punts de llibre, bolis, cintes, tisores. Tot allò necessari per a passar una diada de St.Jordi. 

Comencem a montar i les dues amigues ens quedem allà fins ben be les 11 que comencen a arribar cares conegudes. Jo crec que tots sentiem el mateix per dins. Un sentiment de vacances, d'alegria, de records, d'amistat. Un sentiment ple de moments viscuts darrera la nostra paradeta. Els nens del poble que passàven per la parada i ens deien un simpàtic "hola", els nens i joves de l'agrupament que en sortir del cole no van trigar res en aparèixer per la parada i començar la tradicional cursa de venta de roses entre ells. Diria que la guanyadora va ser la Isa, 30 roses ella sola. el pobre Ignasi va tornar a la paradeta havent venut una rosa per 50 cent, quan les veniem per 2 euros. Pobre la cara que va posar quan li van dir. Pero no passa res, va agafar una altra rosa i va tornar 5 minuts més tard amb 1'60 euros, per compensar!

Bueno Bueno, tota una diada plena de vida, com cada any. 

Després de teatre vaig arribar a casa amb l'Albert, vaig a veure ma mare, parlem una estoneta i quan entro un altre cop a la meva habitació: taxàn taxàn..

Una rosa de paper, preciosa. Amb moltes direccions diferents, paraules amb sentit que em portarien algun lloc d'aquest món i havia d'esbrinar on.

Aqui us deixo les paraules, a veure si sou tant rapids com jo en esbrinar on marxarem l'Albert i jo uns dies:

ENERGIA, MISTERI, AVIONS, DESCOMBRIMENTS, SORPRESES, MOMENTS, RENOVACIÓ, TRANQUIL·LITAT,  ANAGRAMA.

Sort amb l'endevinalla..

Sara

més fotos:

Cartes des de Irlanda

Ahir vaig rebre la teva carta. 

Sortia ja de casa meva i un gest rutinari em va fer mirar per casualitats de la vida la bústia de casa meva on mai trobo res interessant. En obrir-la només hi havia una carta, la agafo i .....SARA SEGARRA LEAL.

I això? Li dono la volta i no em va fer falta mirar el remitent, el trèvol dibuixat a llapis em va proporcionar tota la infomació que necessitava. Amb l'alegria als ulls i a tot el cos vaig començar a caminar i a la vegada obria amb cura aquell sobre que em portava notícies molt agradables segur! 

Una postal i una carta amb la teva lletra, quant de temps sense veure-la! Suposo que tothom al carrer devia mirar aquella noia boja que caminava sense saber on posava els peus i amb la mirada perduda darrera una carta plena de paraules. Em vaig posar a llegir-la sense parar ni un segon i cada paraula el feia obrir el somriure i haig d'admetre que va caure una llagrimeta i alguna més de regal.

Aquestes cosetes fan molta il·lusió formiga.

Moltíssimes gràcies.

 Jo també t'estimo