Avui

Avui, avui m'he sentit necessitada de tu.

Avui, que el fred s'ha menjat el rosat de la meva cara,

Avui que les mans em tremolaven,

Avui que la casa era freda quan he arribar,

Avui que el sol s'havia amagat,

Avui que el llit està massa sol,

t'he necessitate més que mai.

S.

El petit moment

Avui he pogut veure una de les imatges més boniques que he vist mai. 

Al tren, de tornada a casa, m'asseia amb la mirada perduda en el no res mentre les imatges de velocitat passaven per la finestra. De cop, una dona seu davant la meva cadira i la meva mirada es centra, la mira un moment, i torna al no res. Ella treu un llibre de la seva motxilla: Ser madre.

El llegia interessada, repasant cada detall, suposo que desitjant ser la millor mare del món en un futur. El vagó comença a estar ple de gent i la calor humana fa que ella decideixi treure's l'abric i deixar-me veure la seva panxa d'embarassada de 5-6 mesos. 

Continua llegint i jo no puc evitar mirar-la.

Amb una mà aguanta el llibre i amb l'altre comença a acariciar-se la panxa suaument, aparta el llibre un moment i es queda mirant-se la panxa. Mirant aquell nen o nena que esperava i que estava dins seu. Durant un minut no vaig poder apartar la vista, aconsegueixo veure com li surt un petit somriure en aquell petit moment. Aquella imatge m'ha deixat feliç durant tot el trajecte de tornada. 

Fa temps, no volia ser mare, no volia haver de portar a un nen o nena al món i fer-lo crèxier feliç, aprenent coses dia a dia amb ell. I no m'entengueu malament, ara mateix tampoc ho vull ser. Pero la meva visió ha cambiat. No crec que hi hagi res més bonic, més intim, més nostre que la nostra capacitat de portar la vida a món.

Habana

Habana, tornam el meu català.

Ancianita abandonada,

sucias sus ajadas ropas,

las que edificios vistieran,pasados años de gloria.

Sus luces se han apagado,

cataratas tras sus corneas, 

empañados cristalinos, 

visión que se deteriora.

Triste yace la ancianita, 

apagadas sus farolas, 

sus pasos son vacilantes 

por calles y aceras rotas.

Años de injusto maltrato

han opacado su aurora, 

el sol no se ve radiante,

la luna acongojada llora.

Arrugada la ancianita 

con su voz ya temblorosa,

la que otrora ruido hiciera

se encuentra hoy silenciosa.

Lejos nos fuimos sus hijos

cuando la dejamos sola,

en un temporal adiós

que pensamos fueran horas.

Desde acá, desde lo lejos,

oímos como solloza, 

abandonada y mugrienta, 

maltratada por la escoria.

La visitan los turistas,

su inmenso sufrir ignoran, 

no comprenden su dolor,

su dolor no les importa.

Muchos años han pasado

por joven que fuera hermosa,

hoy muestra hondas arrugas

en sus manos temblorosas.

Un corazón que vibrara

con entusiasmo de conga,

va dejando de latir

cansado callado llora . . .