Per què som com som?

Què fa que siguem com som? Són les meves decisions les que varien el món que m'envolta o és el món que m'envolta el que m'empeny a prendre certes decisions? 

Que és la personalitat i fins a quin punt és nostra i no una barreja de tot el que hi ha al nostre voltant? Fins a quin punt importen les nostres accions?

Tantes i tantes preguntes que em venen quan penso que som fruit de la societat que ens envolta..

Miro cap a endarrera i veig a les persones i els moments que ara em fan ser com soc. Pare, Mare, viatges, gent que ara ja no sé què ha passat amb les seves vides, on paren, amics, projectes, muntanyes, experiències...

Aquest trimestre he tingut la oportunitat de tractar bastant els temes relacionats amb la socialització, tot el procés d'aprenentatge i assimilació de l'imaginari i els valors de la nostra comunitat. I no puc parar de rumiar què és el que em fa pensar com ho faig i actuar com crec que ho haig de fer... 

Fins on arriba el limit de les meves capacitats com a persona amb un passat i unes característiques?

Aquest sistema de núvols que sembla ser que determina part del nostre futur des del moment que naixem pel simple de fet de on, amb qui i amb quants diners sota el braç naixem em posa una mica nerviosa. A què puc aspirar doncs?

Jo crec que a tot, però AHHHHH! això és el que em fan creure no? perquè en realitat caminaré tota la vida amb algunes pedres a les butxaques que sembla que mai em podré treure...què bé doncs... què hi puc fer jo?...intentar explotar al màxim el suc de la fruita que m'ha tocat viure?

Tot aquest tema de la igualtat d'oportunitats i les mentides amagades em té una mica boja...

A10!

Un cap de setmana per Caspe

 

Després de complir amb les nostres tasques d'estudiants l'Albert i jo vam agafar el cotxe directes cap a Caspe! Carretera, manta i una banda sonora d'allò més engrescadora ens van acompanyar per aquelles carreteres que canviaven d'embolcall cada pocs quilometres. Em va sorprendre el clima àrid però humit d'aquelles terres que tenen el riu al costat però tot ho compensava l'escalfor de la gent.
Vam anar directes al camp del "Cortijo del Botijo", quatre parets, unes poques ampliacions i dotat d'un curiós nom perquè el "iaio" de l'Albert va posar un "botijo" a sobre del sostre de la caseta. Vam fer quatre petons a tots i va començar la visita guiada pels camps, les diferents verdures, la "piscina", els pots de conserves...era genial!

Quan vam arribar aquella tarda a casa dels tiets de l'Albert vam sortir a passejar per aquell poble petit ple de gent pel carrer, gent majoritàriament immigrant que venia a buscar feina als camps! Em sorpren tant pensar que a poc més de 2h de camí canviï tant el paisatge, el dia a dia de la gent i el ritme de vida..
Aquella nit ens vam quedar adormits al sofà a les 11h i la "iaia" de l'Albert ens va enviar al llitet, quatre petons i fins demà!

A les 11 i pico ens vam aixecar!!!! 12 hores de dormir, quin plaer! Vam esmorzar com a reis mentre la iaia ens preparava macarrons per a emportar-nos-els de ruta! Motxilla, guitarra, camera i macarrons van agafar el camí que creuava els camps des del poble fins al "Cortijo del Botijo" on ens esperava l'avi de l'Albert!

Ens va encantar aquell paisatge, la tranquil·litat, només podiem sentir el sorollo dels cables d'alta tensió i quatre animalets. El sol ens acompanyava pero el vent fresquet ens ajudava a no patir tant!
Dues horetes després vam arribar i ens esperava el "iaio" que estava "curant" les escarxofes que havien quedar gelades pels passats dies de fred.
Uns macarrons a l'ombra, una migdiadeta al sofà i van venir els amics del iaio, en Felipe i la seva dona! Quina gent més simpàtica i agradable i quin accent de poble més graciós!

Ens va venir a buscar la Hermelinda (tieta de l'Albert) i ens va acompanyar en cotxe a veure la Torre de Salamanca, un castell petitet costruit durant el segle XIX durant la tercera guerra carlina que es conservaba en molt bon estat! Ens vam quedar mirant com acabava de caure el sol en aquelles terres tant planes...

Torre de Salamanca

Aquella nit em vaig menjar un ternasco per a llepar-se tooooots els dits! mare meva!
Diumenge: últim dia! Com passa de ràpid el temps quan ho passes bé! L'albert i jo ens sentiem una mica cansats però decidim sortir a donar un passeig pel poble, anem a la Colegiata de Santa Maria i passem per la plaça del poble on estan entregant els premis per la petita marató contra la fam que s'havia celebrat aquell matí.
Dinem un "estupendu" arroç amb pollastre i verduretes de la iaia i decidim com a última visita anar a veure la presa d'aigua a la urbanització de "Pescadores". Què bonic! quin relax...quina estoneta més bonica vam passar!

Un entrepà de pernil salat més tard vam marxar en cotxe, carretera, nit, musica i cap a casa.
Com es necessiten aquests viatges. Quan un torna les coses continuen igual però alguna cosa dins nostre ha canviat i jo torno amb més anims, més força i deixant enrera cosetes que em feien patir!

Endavant!

La Marta, cosina petita de l'Albert

Que guapo!

Incertesa

Em trobo en un moment curiós de la meva vida. El núvol de la incertesa penja sobre el meu cap. Tot i així, no en tinc pas de por. Ahir em vas dir que no puc tenir por, que tothom té dret a cansar-se a voler canviar a necessitar canviar. Ok, aqui em quedo penjant a l'aire.... i saps què? Que no passa res! Que necessito estar penjada a l'aire. Que potser em va bé veure-ho tot des de ben adalt i poder reafirmar la meva decisió, que segurament l'aire fresc m'ajudarà a adonar-me que com totes les decisions, en si mateixes, no són pas tant greus com les veig. 

Ja hi estic bé a l'aire, deixaré que em portin els globus allà on sigui. 

I fent servir una frase d'un compte molt famós a la meva manera:
 " Bufa, Bufa llop que aquesta casa no caurà" 
Ara té experiència i ciments, ara té força i personalitat

Fins aviat!

Sara