El petit moment

Avui he pogut veure una de les imatges més boniques que he vist mai. 

Al tren, de tornada a casa, m'asseia amb la mirada perduda en el no res mentre les imatges de velocitat passaven per la finestra. De cop, una dona seu davant la meva cadira i la meva mirada es centra, la mira un moment, i torna al no res. Ella treu un llibre de la seva motxilla: Ser madre.

El llegia interessada, repasant cada detall, suposo que desitjant ser la millor mare del món en un futur. El vagó comença a estar ple de gent i la calor humana fa que ella decideixi treure's l'abric i deixar-me veure la seva panxa d'embarassada de 5-6 mesos. 

Continua llegint i jo no puc evitar mirar-la.

Amb una mà aguanta el llibre i amb l'altre comença a acariciar-se la panxa suaument, aparta el llibre un moment i es queda mirant-se la panxa. Mirant aquell nen o nena que esperava i que estava dins seu. Durant un minut no vaig poder apartar la vista, aconsegueixo veure com li surt un petit somriure en aquell petit moment. Aquella imatge m'ha deixat feliç durant tot el trajecte de tornada. 

Fa temps, no volia ser mare, no volia haver de portar a un nen o nena al món i fer-lo crèxier feliç, aprenent coses dia a dia amb ell. I no m'entengueu malament, ara mateix tampoc ho vull ser. Pero la meva visió ha cambiat. No crec que hi hagi res més bonic, més intim, més nostre que la nostra capacitat de portar la vida a món.