La relativa importància de les coses en passar el temps

Avui xerrant en una d'aquestes petites pauses que ens permet l'estudi intenssiu de dos universitaris, l'Albert i jo hem estat parlant de com eren les coses quan cursàvem l'ESO, Batxillerat , la divertida Sele i l'entrada a la uni. Com canvia la nostra perspectiva de les coses en el temps, el que ara ens sembla una tonteria tenia la importància de la caiguda d'un gran imperi a l'època. 

Hem començat xerrant de l'entrada de bolonya, jo no he viscut una altra cosa, l'any passat quan vaig començar la uni bolonya ja era una realitat però sembla ser que l'Albert, com a bon estudiant casi llicenciat , no n'opina el mateix, que si el grau és molt fàcil, que si regalen certs exàmens, bueno...què hi farem, espero que els meus futurs "jefes" no opinin el mateix , sino qui contractarà a l'onada d'estudiants posterior a la meva generació?

La conversa a derivat a quines van ser les nostres sensacions de la sele, a mi em va semblar una experiència genial, inolvidable fins i tot guardo els enunciats dels examens i la meva fitxa d'inscripció..com em semblava de difícil estudiar tot aquell temari i que malament ho vaig passar en certs moments, suposo que els professor tenen el deure de ficar-te la por a cos , què hi farem!

Tots aquells textos que havia de llegir i conèixer a la perfecció, aquells escrits de filosofia interminables, les santes mates que em portaven boja, eren un cim infinit per escalar. Ara, amb dos anys de perspectiva que fàcil ho veig tot, pobre de mi en aquella època !!

I que em dieu dels crédits de síntesi? Els primers power point (que ara fins i tot m'acompanyen a dormir) i de les excursions amb la classe. Jo, igual que molts altres companys, me'ls prenia amb seriositat i exigència i ara tinc la sensació d'haver estat una ilúsa! Ja m'agradaria tornar per uns dies a fer un crèdit de síntesi.

I em pregunto si sempre em passarà igual...la veritat és que molts cops tinc davant meu un gran repte que veig impossible de realitzar i del qual finalment surto viva i , de vegades, fins i tot contenta així que imagino que la vida també deu consistir en això. La lluita constant de la inexperiència.

Ara miro al futur i veig un camí llarg per acabar la carrera, en realitat ha passat més d'un any i encara penso que va ser ahir quan vaig entrar per primer cop a la classe de ciència política, un camí encara més borrós sobre que faré un cop acabi : si continuaré estudiant, si aconseguiré un treball (un treball? quines tonteries dic, si els joves no tenim cabuda al mercat de treball!!).

Una d'aquelles coses que sempre m'he plantejat és marxar a estudiar fora o a l'aventura , em dic a mi mateixa que ho fa molta gent i torna molt feliç, però dins meu no sé si pesa més la por o la emoció i potser d'aqui a uns anys aquest tipus d'aventures ja no suposen cap repte.

Sigui com sigui, continuem avançant no?